Per Joel Moreno Codinachs

DEFINICIONS – CONCEPTES

En aquesta xerrada presentaré la Tècnica Alexander. Definir-la del no-res, amb paraules, té el perill de simplificar en excés o de llançar una sèrie de termes sofisticats que necessiten elaboració i, a més, i més important, la comprensió del què realment és o pot ser la TA porta associada la vivència d’una experiència que és necessàriament nova. I… com posem paraules a una cosa que no hem experimentat? Com explicaríem el color a algú que veu en blanc i negre? 

Per ara diré que és una re-educació psicofísica que pretén alliberar-nos gradualment del domini del nostres hàbits a través de posar consciència a la resposta que produïm als estímuls.

Per començar per algun lloc, anem a les dues paraules que formen el nom: Tècnica i Alexander

Segons el Diccionari Cambridge, tècnica, és una manera de fer una activitat que necessita destresa.

I Alexander?

Frederick Matthias Alexander és la persona que va inventar la tècnica. Ara no parlaré de qui era, no perquè no sigui molt interessant la seva biografia, sinó perquè voldria dedicar aquesta estona a explicar el seu treball, i a més, com veurem, anirà traient el cap durant la xerrada. Sí que diré que era un actor que va aconseguir superar unes dificultats específiques (es quedava afònic després de recitar) que no es solucionaven amb cap mena d’ajuda, mitjançant un procés que va descobrir ell i que va resultar ser una reeducació psicofísica que millora el funcionament general de l’individu. La TA té més de 120 anys d’història, ell va morir el 1955, amb 86 anys, i la seva tècnica s’ha anat transmeten fins el dia d’avui.

Abans de res, una petita reflexió per situar-nos: En quin moment de la nostra vida no hem tingut un entorn, no hem fet estat fent una activitat resultat d’una intenció o no existíem? Aquests tres paràmetres son tossudament presents en la nostra vida: l’entorn, la intenció que tenim (i que resulta en una activitat) i nosaltres mateixos. 

A què em refereixo quan dic entorn? Doncs vull dir totes les variables de situació que ocorren en un moment determinat, o sigui la temperatura que fa, la inclinació del terra, la qualitat del suport, el soroll ambiental i… un aspecte que és constant, sempre present, en el nostre medi: la força gravetat. Veurem la gran importància que té aquest fenomen.

I l’activitat? És el que estic fent, és el resultat de la meva intenció. Fer un esport, esperar l’autobús o estar no fent “res” son activitats. Ull que, quan diem que no estem fent “res” en realitat tenim una intenció (vull no fer res) i fem una activitat (estic no fent res). 

I què vull dir amb nosaltres mateixos? Amb això em refereixo a tot el què identifiquem com a jo sent el màxim de pràctics, inclusius, generals i poc específics: sense entrar en una disquisició psicològica, filosòfica o espiritual, la totalitat del nostre ser, el que la nostra consciència identifica com a jo: Pensaments, cos, sensacions, etc

Tenint en compte aquests aspectes podem entendre la TA a través de com ens pot servir: 

Amb la TA aprenem, nosaltres (subjecte), a desenvolupar una actitud que, en un moment concret i en un entorn determinat, ens permeti portar a terme la intenció que tinguem, de la manera més òptima possible. 

Aquesta definició és més senzilla i, tot i que certa, també és incompleta perquè no estic explicant com amb la TA aprenem a adquirir aquesta actitud. I de fet, aquí és on es posa interessant el tema. Aquesta xerrada vol ser una petita introducció a aquest “com”.

Per ara, de manera ràpida diré que:

1er, treballa des del reconeixement de la unitat psicofísica de la persona. O sigui, considera un error intentar entendre el que fem amb el cos com a independent de l’activitat mental (o viceversa).

2on, té en compte tot l’individu, tota l’estona. No aprenem a treballar per trossos o seccions el nostre ser per després integrar-ne les parts. 

3er, el seu objectiu és millorar de manera conscient, la resposta que produïm a un estímul, a una intenció.

4rt, prioritza optimitzar la manera en què estem fent la nostra activitat per davant de la necessitat d’aconseguir el nostre fi. Com el Barça d’en Guardiola: la prioritat era jugar bé, els gols en cap cas deixaven de ser l’objectiu, però ja vindrien.

I quan dic “fer de la millor manera possible”, què vull dir? Doncs vol dir triar la manera en la que els nostres recursos psicofísics (o sigui com fem servir el cos i la ment) estiguin utilitzats amb el seu màxim potencial possible, avui.

Què no és la TA?

La TA no és una teràpia. Qui la aprèn és un subjecte actiu, no un pacient, necessita tenir activa la seva consciència. El seu focus no és curar res, a cap nivell, ni psíquic, ni físic, si no optimitzar com funcionem en qualsevol situació. És veritat que això comporta que en molts casos hi hagi millores i que poden ser molt significatives, però en realitat ocorren com a conseqüència d’un funcionament més adequat. Com veurem està enfocada en la prevenció, no en la cura.

Per altra banda, no és un procés que acabi, en el mateix sentit que la tècnica del tennis dona eines per a jugar millor cada dia, però no hi ha un punt on un és ja el jugador perfecte.

HÀBIT

Anem  al gra:

El primer concepte que voldria introduir és el d’hàbit. Hàbit és la resposta psicofísica automàtica que fem en preparació o en la realització d’una acció. Això vol dir tot allò que fem i pensem que hem de fer quan volem, per exemple, cantar, o la manera preconcebuda que tenim d’estar asseguts, drets, corrent, parlant, etc. Quan tenim la intenció de córrer, producte d’un estímul extern (p.e. hi ha un lleó a 2 metres) o intern (p.e. estar més en forma), el nostre cervell ja té una idea del què vol dir córrer, el sistema nerviós envia els senyals preparatoris associats a l’acte de córrer i tot seguit ens posem a córrer, de la manera habitual, sense pensar si és la manera òptima o no. El fet de no aturar-nos a re-capacitar, ni tan sols un petit instant, i adonar-nos que, en realitat, estem prenent la decisió de córrer, fa que amb el temps acabem creant un efecte dominó entre estímul, intenció, decisió i activitat. (És allò de que el so del telèfon em posa nerviós. No, el telèfon sona, jo em poso nerviós i és voluntari. El so del telèfon és un estímul extern. Llavors produeixo una intenció: em vull posar nerviós. Després prenc una decisió: em posaré nerviós. Finalment faig una activitat: estar nerviós). Amb aquest efecte en cadena, acabem fusionant estímul i resposta i d’aquesta manera ens prohibim qualsevol altra possibilitat de realitzar la nostra acció de manera diferent i, molt possiblement, més òptima. 

L’hàbit l’hem adquirit al llarg de la nostra vida, l’hem anat construint des de que érem petits. Però, com és que no tenim uns hàbits que ja siguin optimitzats? Els humans no som naturalment perfectes? La natura no és sàvia? Bé, la resposta és complexa, de fet no se si està tancada i sobretot, queda fora de l’abast d’aquesta xerrada. La TA, en aquest sentit, és molt pràctica, parteix del reconeixement d’una realitat: que les coses podrien anar millor, i no hi van, i ens posa mans a la feina. Per aprendre-la de debò hem d’estar disposats a u, adonar-nos que la majoria de respostes que fem als estímuls, a la nostra intenció, son no-conscients, dos, acceptar que no son òptimes i tres, estar disposats a descobrir com millorar-les i com posar-les en pràctica.

Arribats, doncs, al punt d’acceptar que potser la resposta habitual no és la millor,  podríem fer dues coses: intentar esbrinar per a cada acció quin és el nostre hàbit específic, decidir si és òptim o no i mirar de substituir-lo per alguna cosa millor. Això seria una feinada que ratllaria l’impossible i com veurem, parteix d’una suposició que ningú ha dit que fos certa (realment tenim un hàbit diferent per a cada acció?). La segona opció seria veure si hi ha alguna cosa que podem fer de manera general, global, que ens permetés encarar qualsevol situació de manera òptima. I, aquí, és on ve un dels descobriments més meravellosos d’Alexander. Ell volia corregir un defecte específic, que era l’afonia que li provocava el fet de recitar. Va observar que la seva resposta habitual a la intenció de recitar era comprimir la laringe tirant el cap enrere i, bàsicament, reduint la seva talla en general. Es va adonar que aquesta resposta (la compressió) era l’exageració d’un hàbit que estava en funcionament tota l’estona. Senzillament, quan tenia la intenció de recitar, aquest hàbit no passava desapercebut degut a una demanda psicofísica més gran (a un esforç mental i físic més gran) comparativament a quan estava, senzillament, no recitant. Aquest hàbit no era, ni més ni menys, que la resposta a una intenció molt més primària que recitar: el fet de voler estar dret, la resposta a la gravetat, a la constant del nostre medi. Va veure que no podia deslliurar-se del seu defecte específic si abans no millorava una resposta habitual global, que implicava tot el seu ser: havia de optimitzar el seu sistema de suport postural. Quan va aconseguir que els mecanismes que el mantenien dret treballessin amb una eficiència raonable, els problemes específics de la seva laringe van poder començar a remetre. I encara més, va observar que no només a ell li passava això i no només hi havia una millora del funcionament de l’aparell fonador o respiratori, si no que, en realitat, si aconseguia que el sistema de suport postural treballés bé, molts altres defectes específics de moltes altres persones acabaven millorant. Les parts acabaven trobant la manera de treballar òptimament si no interferien amb  funcionament global raonablement bo.

SUBSTITUCIÓ DE L’HÀBIT – CONSCIÈNCIA

Què és exactament el que va observar i poder corregir, doncs? Es va adonar que, en la immensa majoria dels humans, la resposta habitual a la gravetat consisteix en una compressió generalitzada, en un fer-se petit, en el sentit que les posicions relatives de les parts del cos tendeixen a ajuntar-se, enlloc de separar-se: el cap aixafant la columna, els braços i les cames anat en contra del tors o la caixa toràcica caient contra la panxa, per exemple. Aquesta tendència a la compressió comporta un no respectar l’espai interior que necessita el sistema per treballar bé, provocant problemes diversos,  com per exemple, rigidesa i manca de mobilitat de la caixa toràcica al respirar, aixafament de les vísceres, dur les corbes de la columna fora de lloc, entre molts d’altres, bàsicament tot el sistema queda compromès i l’equilibri de la persona es veu afectat de manera que a la vegada, és obligatori fer més força de la necessària per seguir dret i sovint és una força feta amb parts del cos que no estan dissenyades per fer aquesta funció, per tant utilitzant més energia de la necessària per mantenir-se dret i, a la vegada, comprimint-se més. Això activa un cercle viciós que engega una tendència que cada cop és més nociva i que provoca un funcionament lluny de ser òptim no en una activitat, si no en totes. En canvi, si trobem la manera de mantenir una actitud que previngui la compressió i a l’hora promogui l’expansió, el sistema de suport postural treballa de la manera més òptima i això té un efecte beneficiós en tant que millora la capacitat per a realitzar qualsevol activitat i per tant, per viure.

En aquest punt va veure una cosa que, per la seva obvietat, ens passa desapercebuda a la majoria, i és que els nostres músculs, tendons, teixit connectiu, la nostra actitud respecte a la gravetat, etc, en realitat som nosaltres!. Quan responem a un estímul som nosaltres el subjecte, aquesta resposta no ens ve imposada, no és obligatòria. L’estem fent nosaltres! Som nosaltres els que decidim, en algun moment, d’alguna manera, encara que sigui de manera subconscient, inconscient, espiritual, provinent d’un trauma infantil o arrel del professor aquell del col·legi que ens tenia mania, som nosaltres els que ara usem el nostre cos i el nostres pensaments per comprimir-nos com a resposta a la gravetat. Per tant, podríem dir que hem après (per unes raons que no son rellevants en quan al funcionament de la tècnica), podem dir que hem après a produir una resposta a l’estímul de la gravetat que resulta en una tendència a comprimir-nos. O sigui que la intenció que tots tenim de que el nostre cap no xoqui contra el terra, una intenció primordial, per cert, l’executem ocupant un espai més petit del que en realitat podem ser, dificultant el funcionament de tot el nostre sistema.

I si, la fem nosaltres, aquesta resposta, pot voler dir que en podem triar una que sigui al l’inrevés? o sigui que tendeixi a la descompressió? La resposta és sí… però hi ha un petit entrebanc i és que aquesta resposta no és habitual, no l’hem apresa, no està integrada i per tant l’hem de triar. Aquí és on entra la consciència, l’actitud. En el moment que la deixem de triar, ens passa per davant aquella resposta que portem practicant dècades i que està incrustada en el nostre sistema nerviós.

SISTEMA DE SUPORT POSTURAL

És veritat que nosaltres tenim integrats (de sèrie) uns mecanismes que ens mantenen drets. Ara, que els tinguem, no vol dir que funcionin bé automàticament. Funcionen, sí, si no estaríem al terra, però lluny o molt lluny de bé. Tenen el potencial de funcionar òptimament si podem descomprimir-nos i mantenir la tendència a l’expansió, això sí, però com, exactament? 

EXPANSIÓ – DESCOMPRESSIÓ – DIRECCIÓ PIMÀRIA

Abans de posar-nos-hi, què vol dir exactament expansió? Expansió és un concepte que porta integrades les tres dimensions. Si ens imaginem un globus, quan s’infla d’aire s’expandeix cap a totes les direccions des de dins cap a fora. La TA vol promoure la tendència a l’expansió des de dins cap a fora, certament, però reconeix una direcció primària: la que va de baix a dalt, perpendicularment al terra. És justament la direcció oposada a la força de la gravetat i la que ens dóna una expansió més obvia del nostre eix central, que passa a través de la columna, amb el cap a dalt i les cames i peus a l’altra banda. No vol dir que les altres direccions no siguin necessàries, per exemple, volem les espatlles donant espai a la caixa toràcica cap als costats o que la mandíbula no tendeixi a incrustar-se al crani i bàsicament no comprimir la per enlloc, clar, però la direcció “amunt” té una consideració primària, és jeràrquicament superior a les altres, de manera que si mantenim una actitud que fa que sigui respectada, les altres ho tenen un pèl més fàcil. En resum, volem una actitud d’expansió global, ja que el sistema funcionarà bé si la tendència a ser gran existeix cap a tot arreu i a la vegada.

ÚS

I com aconseguim mantenir una actitud que provoqui una tendència a l’expansió en totes les activitats de la vida? 

FM va introduir un concepte molt útil per entendre com d’efectivament o no s’implementava aquesta tendència en totes les activitats: l’ÚS. La manera com una persona tria de moure’s, seure, estar quiet, córrer, descansar, etc, viure en definitiva, és l’ús. Com ja podem deduir del que hem explicat abans, sempre ens estem usant, ja que sempre estem fent una activitat. L’ús dependrà de la nostra intenció, del medi i de l’activitat que fem i podrà ser conscient, semi-conscient o inconscient, però sempre m’estaré usant d’una manera concreta que pot ser més bona (si la meva tendència general és cap a l’expansió) o més dolenta ( si tinc una actitud que tendeixi a la compressió).

Hi ha persones que tenen un ús inconscient millor que d’altres? La resposta és sí. Tots som diferents i partim de punts diferents. De totes maneres, donades unes condicions psicofísiques genèriques, on, en realitat, estaríem tots els que som aquí i un percentatge molt elevat de la població, i contant la grandíssima majoria d’activitats que fem, el punt de partida de l’ús és prou irrellevant en la TA, ja que no ens interessa l’ús en quan a inconscient, si no en com, de manera conscient, podem millorar-lo. I la raó ja l’he apuntada abans: estem intentant canviar els nostres hàbits i en particular el nostre hàbit de resposta a la gravetat. Aquest hàbit és inconscient, està molt arrelat i molt practicat, per tant ho té tot de cara per prendre el control en el moment que deixem de triar activament una altra manera més efectiva d’usar-nos. O sigui que la feina de triar (i en aquesta paraula ja hi ha el concepte de consciència) l’ha de fer tothom, independentment de les seves condicions i, la veritat, la dificultat de no deixar-se guiar per l’hàbit és difícil per a tots i totes.

D’acord, però llavors… com ho fem? Bé, doncs aquí hi ha el moll de l’os. FM va trobar una manera per mantenir un bon ús conscient en qualsevol activitat. Com he dit al principi, per entendre de veritat això que descriuré ara, necessitem una experiència que, com que no és habitual, és obligatòriament nova. Cap explicació pot substituir aquesta experiència, així que no ho faré molt llarg, ja que, per més llarg i detallat que ho fes no aconseguiria mai transmetre amb paraules el que realment és. No és un misteri, no és màgia, no és només accessible a un grup selecte de persones, de la mateixa manera que anar amb bici no és res de tot això, però tampoc ningú es creuria que sap anar amb bicicleta després d’haver només llegit un manual d’instruccions. Si que crec, però, que és molt útil explicar-ho amb paraules per tenir-ne una idea:

El prerequisit és clarificar on som, situar-nos, i identificar la nostra intenció: “què vull?”. Un cop establert l’objectiu, el primer pas consisteix en aturar allò que es fa en preparació, prevenir el què promou la compressió. Tot seguit, volem permetre la tendència a l’expansió, prioritzant la direcció cap amunt del nostre eix central (com hem apuntat abans). Això, sense deixar de “no-fer” tot el que estem acostumats a fer per hàbit i que hem pogut aturar al primer pas. Un cop som capaços de fer raonablement bé (recordeu que és un procés de millora, no una recepta per a la perfecció) aquestes dues coses simultàniament, tenim el nostre sistema de suport postural treballant millor, i en aquest moment ens aturem per reconsiderar el curs: realitzem l’acció, no la fem o fem qualsevol altre cosa? Finalment triem, per exemple, córrer. En aquest moment som conscients d’estar decidint què fer i de saber com ho fem i així podem mantenir l’hàbit a ratlla. A partir d’aquí cal reprendre el procés, mentre seguim fent l’acció, tantes vegades com sigui necessari. 

És un procediment que ens porta per un camí no transitat, no habitual, i per tant ens sembla erroni. Si volem tocar un instrument musical d’una manera que no hem fet mai, obligatòriament estarem incòmodes, pensarem que no ho estem fent bé, voldrem corregir milions de coses, etc. Si volem caminar sense comprimir-nos, també. O restar asseguts sense comprimir-nos. Per tant requereix persistència, confiança i atrevir-se a transitar per territori desconegut. Requereix deixar de fer les coses tal com habitualment entenem “fer”. Cita d’FM: “Canviar vol dir portar a terme una activitat en contra del nostre hàbit de vida”.

EL FOCUS

Finalment, per acabar d’explicar la TA, m’agradaria introduir dos conceptes que ja han sortit de manera tangencial i son essencials per tal de poder portar a terme satisfactòriament el procés que acabem de descriure. Al primer li diré “focus en la manera” i al segon “focus en el resultat”. Quan baso una acció en el segon concepte, “focus en el resultat”, la probabilitat que l’hàbit agafi les regnes és immensa ja que la prioritat serà aconseguir el resultat. En el moment que ens sembli que hem de decidir entre obtenir el resultat o mantenir un bon ús conscient, triarem resultat, per definició. Si, en canvi, faig l’acció, qualsevol acció (estar assegut, per exemple), amb el primer concepte “focus en la manera” com a prioritat, l’hàbit ho tindrà més difícil per prendre el control, en un moment on els dubtes ens arribin i ens sembli que la decisió sigui o ús o objectiu, la resposta serà clara. La TA està basada en posar el “focus en la manera” en contraposició posar el “focus en l’objectiu”. En cap cas promou una renúncia a aconseguir un objectiu senzillament és un canvi de prioritats.

APRECIACIÓ SESORIAL

Val, ja ho he entès, ja sé què fer! He de trobar la manera de tenir aquesta experiència no habitual i ja ho tinc! Bé, no és tan senzill… Alexander, dins de les seves troballes magnífiques, va veure una de les conseqüències de mantenir un ús defectuós durant llargs períodes de temps és que el nostre sistema d’apreciació sensorial esdevé no confiable. Què vol dir això? 

Nosaltres registrem la realitat (com estem situats, on tenim les cames o com estem de desplaçats respecte el nostre punt d’equilibri òptim, per exemple) amb el nostre propi sistema de registre (ulls, pell, oïda, sistema propioceptiu, etc). És força complex i la descripció del seu funcionament excedeix els límits de la TA, però sí que podem dir que és un aparell que la seva precisió depèn de com es fa servir, del nostre ús. Un ús no educat provoca que el nostre sistema d’apreciació no funcioni bé. Això vol dir que trobar una manera, nosaltres sols, amb el nostres medis de veure si estem fent una acció amb bon ús o no, és extremadament difícil. Com a analogia, imaginem que tenim un rellotge que sabem segur que no funciona i a més tampoc sabem quin és el seu defecte (no sabem si va una mica endarrerit o lent o molt ràpid). Tindria algun sentit dir que marca les 3? FM solia dir que “no pots saber res, amb un instrument que funciona malament”. I el nostre instrument per saber si estem fent bé una cosa és exactament el nostre sistema d’apreciació sensorial, que pot estar tan espatllat que moltes vegades som capaços de confondre expansió amb estrènyer-nos, relaxació per compressió o tensió amb to adequat, entre moltes altres confusions.

LES CLASSES

I com trobem sortida d’aquest atzucac? Amb algú que hagi fet el procés de millorar el seu ús i que ens pugui transmetre aquesta manera de funcionar, que ens doni una experiència del que és usar-se bé. I millorant l’ús, fem una posta a punt del nostre sistema d’apreciació sensorial, l’eduquem. Llavors, poc a poc, se’ns començarà a obrir la possibilitat de transitar aquest camí per la nostra banda. Aquesta experiència serà, per definició, nova i per tant, com hem dit, la sentirem com a errònia. Per tant, una explicació intel·lectual no serà i no pot ser suficient, no s’aconsegueix un bon ús conscient llegint un o 100 llibres o confiant que tu ja ho podràs fer sol seguint unes instruccions en una conferència online o classe grupal. Necessitem algú al nostre costat que ens ajudi a fer aquell pas cap allò desconegut que nosaltres no sabem fer i a les classes, el professor té aquest paper. Normalment consisteixen en 45 minuts d’un treball individualitzat amb l’ajut un cadira i una taula per tombar-se. No hi ha manipulacions, no hi ha exercici físic, no és relaxació, no hi ha meditacions, no és una classe, i això és molt important, per aprendre a asseure’s a la cadira ni a com estar estirat. El professor posa les mans molt suaument a l’alumne i mira de comunicar una nova experiència d’ús que aquest podrà posar en pràctica a la seva vida diària. No en forma d’exercicis, ni de procediments dibuixats en taules, ni protocols d’actuació, si no fent possible un canvi gradual en la manera de viure. L’elecció d’una cadira i una taula és tan sols una qüestió pràctica, en el sentit que son les dues coses que s’ha trobat que funcionen millor per fer aquest aprenentatge. Podrien ser altres objectes o podria no ser-ne cap. 

Cal dir que Alexander va fer aquest procés ell sol… amb un sistema d’apreciació sensorial no educat i amb un ús defectuós… És veritat. He dit que era extremadament difícil fer el procés sol, no impossible. Però per ara, només coneixem un humà que ho hagi pogut fer tot sol, ell. De fet, FM no es considerava especial… deia que “tothom pot fer el que jo faig, si hagués fet el que jo he fet”. Però el problema rau aquí, fer el que ell va fer, sense ajuda, és de proporcions bíbliques!

A QUI ESTÀ DIRIGIDA LA TA?

Molt bé. Ara sí, per acabar, algunes respostes a preguntes que potser teniu voltant pel cap.

A qui va dirigida la TA? Qui se’n pot aprofitar? És una cosa per gent amb problemes? Per gent que faci activitats difícils com atletes, músics o actors i vulgui millorar? O… jo no estic tan malament, realment em serviria? O de veritat que he de pensar tota l’estona, ser conscient de com ho faig tot, parar, decidir? això és impossible!

En primer lloc, evidentment no és obligatori aprendre la TA, per raons obvies… té uns 120 anys d’història i la humanitat porta existint… I hi ha gent molt feliç que ni coneix la TA. És cert que força gent hi acaba arribant per voler solucionar dolors o malestars que no acaben de remetre, de difícil diagnòstic o per voler millorar el rendiment o per interès en el creixement personal. Aquestes dificultats, ganes de millorar o d’evolucionar, en moltes ocasions, són difícils de superar o de portar a terme tot sols, ja que impliquen la millora d’un ús que està per sota o molt per sota el que seria raonable, ja no diguem òptim. I, si el problema és l’ús, un factor que passa desapercebut la majoria de vegades o sempre, ja em diràs. Dit això és una tècnica que serveix a qualsevol persona, no cal que et faci mal res, ni que estiguis fent un esport d’elit, ni que vulguis arribar a la sublimació personal… El prerequisit és voler millorar, voler aprendre i estar disposat a posar en dubte el que suposem que sabem de nosaltres mateixos. 

Per altra banda, el fet de ser conscients del que fem mentre ho fem, no vol dir afegir una altra conversa a la cacofonia que és moltes vegades el nostre cervell, això seria augmentar el soroll i dificultar-nos la vida. Amb la TA integrem, poc a poc, una nova actitud en el background, en el nostre rerefons. De fet, substituïm una cosa que ja estem fent per una cosa millor. Tampoc arriba un dia en què tot ja funciona automàticament, necessitem mantenir aquesta actitud, aquest voler anar amunt, descomprimir-nos i aquí és on està el fet de ser conscient, no en el dir-se una recepta i repetint-la constantment.

FINAL

Ara sí, acabo de veritat amb una cita de Carl Sagan que m’agrada molt: “Una de les lliçons més tristes de la història és aquesta: si hem estat enganyats prou temps, tendim a rebutjar qualsevol evidència de l’engany. Ja no estem interessats en trobar la veritat. L’engany ens ha capturat. Senzillament és massa dolorós reconèixer, fins i tot a nosaltres mateixos, que hem estat atrapats. Quan cedeixes a un xarlatà el poder sobre la teva persona, quasi mai el recuperes”. És una cita que segurament va dir per posar en relleu com ens poden enredar líders amb ideologies perverses, però crec que el mecanisme individual de convenciment que seguim respecte els nostres hàbits és el mateix: portem tant de temps enredats, que ens costa molt reconèixer que potser estem equivocats. I l’esforç psíquic i físic que hem de fer per a desenredar-nos és gran, però la recompensa, encara que sigui de desfer una mica, algun nus, és immensa.

CONTACTE
Telèfon / Whatsapp: 677088400
email: info@joeltecalexander.com